diumenge, 28 d’agost de 2016

La decadència de Dorian Gray

El retrat de Dorian Gray (1891)

Oscar Wilde

Traducció de Jordi Larios

Quaderns Crema, Barcelona 1998

382 pàgines


El retrat de Dorian Gray és un dels grans clàssics del tombant de segle XIX i XX, una història que ha estat revisitada multitud de vegades en multitud de formats. Ens explica Oscar Wilde (1854-1900), en la que va ser la seva única novel·la, la seva particular versió del Faust de Goethe. En Dorian Gray, jove aristòcrata, aficionat a les converses sobre estètica i refinament, es queda prendat del retrat que li estan fent, i desitja, amb totes les seves forces, poder conservar per sempre la jovenívola aparença del retrat. Com en el Faust, una força sobrenatural li atorga la tan desitjada joventut eterna, i des de llavors, el pas dels anys i els solcs deixats pels vicis aniran afectant el retrat, mentre el rostre i el cos de Dorian Gray resultaran totalment indemnes.

El retrat de Dorian Gray és una història sobre el valor i la beutat de la joventut, sobre les màcules que deixen el pas del temps i els vicis, no només en el cos sinó també a l'ànima. Perquè també ens parla de corrupció, de crueltat i de decadència moral. A mesura que passa el temps, en Dorian esdevé cada cop més fred i egoista malgrat estar rodejat de gent que l'adora, i resultarà implacable en la cerca del seu propi gaudi. Això el portarà a cometre actes de dubtosa moralitat i a ser responsable de varis crims i vàries morts. 

Aquest plantejament tan atractiu i tan arxiconegut, en la meva opinió, ensopega amb una narració massa recarregada, farcida de diàlegs poc creïbles i barrocs, descripcions massa llargues i que aporten poc al conjunt de la història. Crec que aquesta història dóna per un conte llarg o, com a molt, per una nouvelle. L'embolcall és gairebé tot pur artifici que, personalment, se m'ha fet molt pesat. 

Feia temps que em sentia atret per la figura de Dorian Gray, com a màxima figura de la contraposició dels vicis i les virtuts en tots nosaltres, com a figura tràgica i turmentada i alhora reflex d'una societat corrompuda, decadent i emmalaltida. I al final hi vaig entrar, sobretot atret per la versió del Dorian Gray apareguda en la excel·lent sèrie Penny Dreadful. El resultat, com deia, m'ha estat decebedor. Ni que sigui perquè m'esperava una profunditat psicològica en el personatge que ha resultat no tenir, o que si la té, jo no li he trobat.  

Ara bé, com és sabut, en el moment de la seva primera publicació per capítols al diari Lippincott's Monthly Magazine va escandalitzar a la societat anglesa d'època victoriana, que estava encara ancorada en les aparences, cega (per naïf o de forma deliberada) a la seva pròpia decadència i agonia. Això va reportar un gran èxit i renom a l'obra, que des de llavors ha estat considerada obra canònica de les lletres angleses del darrer segle i mig. Llastimosament, a mi no m'ha funcionat.    

divendres, 5 d’agost de 2016

Sukkwan Island

Sukkwan Island  (2008)

David Vann

Traducció de Francesc Rovira

Editorial Empúries, Barcelona 2010

170 pàgines


Pare i fill arriben a una illa remota d'Alaska on hi tenen una cabana, amb la idea de quedar-s'hi un any. Comencen amb un grapat de provisions però el pla és adaptar la cabana, construir magatzems i saladors, fumadors i totes les infraestructures necessàries per viure exclusivament de la caça i la pesca.

És un projecte vital del pare per estrènyer lligams perduts amb el seu fill, però ja des del principi observem que algunes coses trontollen. El pare, malgrat l'ímpetu inicial, no acaba de controlar-ho tot, sembla que deixa alguns detalls o estratègies a la improvisació. I deixar a la improvisació detalls quan es pensa passar l'hivern en un lloc remot d'Alaska pot ser una condemna, pot significar la diferència entre la supervivència i la mort.

En Roy, el fill, va observant, entre la perplexitat i una por rampant, els alts-i-baixos emocionals del seu pare, però no hi intervé per por d'acabar-lo de trencar. En Jim, el pare, després de dos matrimonis fracassats emprèn el viatge a Sukkwan Island com una fugida, per recobrar l'enteresa a partir d'un retorn a la natura. Però cada nit s'ensorra davant del seu fill, plora i es fa mala sang entre malsons i gemecs llastimosos. La situació va empitjorant a mesura que s'acosta l'hivern, els errors de planificació s'agreugen malgrat el creixent èxit en la captura i conservació de peix i els contratemps i accidents es van succeint.

Cap al final de la primera part del llibre es produeix un fet tràgic inesperat que es convertirà en el catalitzador de tota la segona part de la novel·la, canviant-ne radicalment el registre, fent-lo més dramàtic, visceral i urgent quan fins aleshores havia estat un prodigi de tensió continguda.

Sukkwan Island va suposar el debut de David Vann (1966), aclamat de forma unànime per crítica i públic com un dels debuts més potents i prometedors de les lletres nord-americanes actuals. La força de les seves descripcions, de les seves idees i els seu anàlisi acurat de les ombres i misèries de l'ànima humana quan s'enfronta, empetitida, a la grandiositat inabastable de la naturalesa salvatge es demostra ja clarament en aquesta novel·la. Com passa també en la posterior i excel·lent Goat Mountain, la història ens meravella amb les seves descripcions, ens absorbeix per colpir-nos, quan menys ens ho esperem, amb una força abrusadora.

Sukkwan Island és una història que torba, que desarma però que ens atrapa i ens fa reflexionar sobre l'ànima, la condició humana exposada a la intempèrie i sobre les relacions familiars.

dissabte, 30 de juliol de 2016

El desert dels tàrtars

El desert dels tàrtars (1940)

Dino Buzzati

Traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre

Editorial Empúries, Barcelona 1985

216 pàgines


El capità Joan Drogo espera amb ànsia la seva primera destinació militar. Un cop acabat de llicenciar a l'acadèmia militar emprèn amb orgull el camí cap a la Fortalesa. En la seva ment jove i apassionada, el post avançat, la punta de llança de la defensa del seu regne. El camí, però, li va mostrant la crua realitat. Perquè la Fortalesa es troba en una zona perifèrica, desolada, gairebé desèrtica. La Fortalesa és un quarter al mig d'una zona muntanyosa, en una antiga frontera en desús coneguda com el desert dels tàrtars. En aquest quarter atrotinat la guarnició hi fa les seves tasques en un estat de tensió permanent, encara que en estat letàrgic, ja que realment fa dècades que no hi passa res de destacable. La guarnició s'està morint de fàstic però la disciplina militar es manté intacta. 

Davant d'aquest panorama en Joan Drogo voldrà girar cua cames ajudeu-me, però els mecanismes de la burocràcia militar l'acabaran retenint. Amb el pas dels dies, dels mesos i dels anys, en Joan Drogo anirà transformant-se. La rutina acaba anorreant els seus somnis i ambicions vitals, les seves il·lusions, i tot per un objectiu difús, la salvaguarda d'un regne i d'una frontera que potser no estarà mai en perill. 

El desert dels tàrtars és un atac frontal contra l'eufòria militarista i assassina que consumia la Itàlia feixista l'any 1940. És una història sobre el malgastar la vida pròpia per un objectiu fútil i inútil, sobre la disciplina militar que anorrea la personalitat, la individualitat i la iniciativa de tot individu. Sobre com les societats acaben adotzenades per culpa de la obediència cega. 

Aquesta novel·la, la més coneguda de Dino Buzzati (1906-1972) és, també, una història que reflexiona sobre la nostra personalitat, sobre les expectatives vitals que tots nosaltres ens fem, sigui quin sigui l'àmbit, sobre les nostres il·lusions i ambicions, sobre com s'estavellen contra la crua realitat i sobre com cadascú de nosaltres, així com els personatges de la novel·la, podem gestionar aquest xoc i afrontar la materialització d'aquestes ambicions a la nostra vida real. 

El desert dels tàrtars, puntal de la literatura pacifista de la primera meitat del segle XX, ha estat llargament reivindicada entre d'altres per Pere Calders a casa nostra i ha estat comparada sovint amb Kafka, Camús, Sartre o Dostoievsky per la potència de les seves reflexions de caràcter pregonament existencialistes. 

Un vertader clàssic en majúscules del segle XX, d'aquells llibres que no passaran de moda, els llegim quan els llegim.     

dimarts, 26 de juliol de 2016

Palahniuk's Inferno 2.0

Maldita

Chuck Palahniuk

Traducció de Javier Calvo

Literatura Random House, Barcelona 2016

290 pàgines


La màxima de que les segones parts no són mai bones, o que no acostumen a ser-ho, es revela com a falsa, o no del tot encertada, quan ens referim a literatura. Hi ha multitud de sagues que de forma general aguanten el tipus, o fins i tot milloren, amb el pas dels llibres. Per això estava tan encuriosit per conèixer la continuació de la notable i més que entretinguda Condenada, les peripècies infernals de la petita Madison Spencer.

Maldita comença amb el retorn de Madison a la terra dels vius durant la nit de Halloween, en forma d'esperit. El seu objectiu serà intentar esbrinar qui va ser el responsable de la seva mort. Aquest periple ectoplasmàtic la durà, i nosaltres amb ella, a conèixer més a fons el seu passat i el de la seva família; els seus vicis i els seus secrets més ben guardats. Alhora, descobrim les implicacions de cadascun dels seus familiars en un complot forjat fa dècades en el més enllà que pot tenir conseqüències apocalíptiques.

Chuck Palahniuk (1962) retorna a l'univers de Condenada, però a diferència de l'entrega anterior, la història de Maldita no enganxa tant. Moltes de les crítiques a l'opulència i a l'American way of life acaben sent repeticions d'idees i rajades ja aparegudes a Condenada i en d'altres obres encara anteriors de l'autor de Portland, o sigui que acaben aportant poc. El llenguatge hi és, la sàtira i és, l'estil és reconeixible i olora a Palahniuk per tots els poros, però tot plegat sona a seen that, done that, been there... Els personatges tampoc conserven el magnetisme de la primera entrega ni de les anteriors obres de Palahniuk, i fins i tot acaben sent una mica irritants. Sempre ens quedarà el dubte de si aquesta era la intenció de l'autor. L'estructura del text, pensada com si fos un seguit d'entrades de blog escrites per la pròpia Madison tampoc acaba de funcionar. No s'acaba d'entendre la suposada interacció d'altres internautes d'aquest i de l'altre món amb la protagonista.

Tot plegat fa de Maldita una novel·la amb bastants alts i baixos, amb més ombres que llums, i que ens fa convèncer de la premissa que diu que quan mastegues massa estona el mateix xiclet, aquest acaba perdent el gust. El final de l'obra deixa també entreveure la possibilitat d'una tercera entrega que tanqui la trilogia "infernal" de Chuck Palahniuk protagonitzada per Madison Spencer, però vista la segona part no puc assegurar-ne la lectura.

Sóc dels que sempre ha defensat a Palahniuk i el seu estil particular, però espero que en properes lectures em torni a conquistar.    

dilluns, 25 de juliol de 2016

Descobrint a la Rodoreda Xinesa

L'amor que fa caure ciutats

Eileen Chang / Zhang Ailing

Traducció de Carla Benet

Postfaci de Ricard Planas

Club Editor, Barcelona 2016

149 pàgines


Hi ha certs paral·lelismes entre les ciutats de Shanghai i Barcelona durant la primera meitat del segle XX. Les dues, punta de llança de la modernitat dels respectius països. Ciutats obertes, comercials, cosmopolites, amb una vida social i cultural vibrant, que marcaven tendència a la resta del país, però que no es van salvar del daltabaix de les guerres. En una, les lluites entre el Kuomintang i el Partit Comunista, guerra civil interrompuda per la invasió japonesa en el context de la Segona Guerra Mundial; en l'altra, l'aire fresc que suposà l'adveniment de la Segona República, amb els seus clarobscurs, l'esclat de la Guerra Civil, la Revolució, la derrota i la repressió feixista.

No ens ha d'estranyar doncs que en aquests caldos de cultiu sorgissin dues veus que, encara que fossin tan llunyanes en l'espai, semblaven unides per una mateixa ànima. Estem parlant de Zhang Ailing (o Eileen Chang, com es donà a conèixer arreu del món, 1920-1995) i de Mercè Rodoreda (1908-1983). Dues dones excepcionals que visqueren fets excepcionals, com ara la guerra, la revolució i l'exili. També, dues dones independents i de gran personalitat, que conegueren l'èxit en vida però que acabaren vivint en la solitud i gairebé l'aïllament, a Los Angeles i Romanyà de la Selva, respectivament. Totes dues, malgrat viure aquells temps excepcionals, escrigueren sempre sobre temes més comuns, sobre el dia a dia de la gent corrent, fixant-se sobretot en les coses petites, en els detalls que passen desapercebuts als grans teòrics marcats per la ideologia que s'escarrassen a voler donar una explicació a tot el que passa. Les seves obres estan totalment allunyades de posicionaments ideològics; són històries atemporals on, des d'una fina però alhora esmolada òptica femenina, hi conviuen la tradició i la modernitat.

Les històries de Zhang Ailing van ser molt populars entre els lectors de l'època. Escrivia el que es podria etiquetar com a literatura popular, gairebé rosa, que es venia a preus populars i en grans tirades, i que convisqué amb molts autors i obres molt marcades per la ideologia, sobretot marxista, en una època d'encesos conflictes socials i polítics. A mesura que les onades ideològiques s'anaren calmant, els autors i pensadors anaren caient en l'oblit del gran públic, mentre que les obres de Zhang Ailing van perviure en el temps, en la memòria de centenars de milers de lectors, a tot el món. És precisament en aquest punt on li trobo l'únic però en les històries de Zhang Ailing. I és que per a un lector "occidental", amant de la Història i potser marcat per la ideologia, com és el meu humil cas, unes històries on el fet extraordinari és només un teló de fons que dinamitza però que mai és el motor de la història, acaba desdibuixant una mica el context, fent-lo intercanviable per qualsevol altre i fent-li perdre gran part de l'interès i l'atractiu que podria haver arribat a tenir. Però això és només una apreciació personal.

A les narracions de Zhang hi destaquen, apart de la sumptuositat i riquesa del llenguatge, el gust pel detall i les coses petites i la mirada femenina, excel·lentment plasmada per la traductora, la vitalitat dels diàlegs, amb una gran influència del llenguatge cinematogràfic, deixant-se entreveure així la seva perícia i experiència com a guionista, tasca a la que es dedicà durant gran part de la seva vida.

A "L'amor que fa caure ciutats" ens trobem un xoc entre tradició i modernitat, embolcallat en forma de subtil història romàntica. La Liusu, una jove noia de família tradicional que estava destinada al matrimoni concertat abandonarà el seu Shanghai familiar per arribar a Hong Kong, on coneixerà a en Fan Liuyuan, un dandy i bon vivant, rodejat de dones i luxes. Començarà llavors una mena de flirteig, que a estones semblarà a ulls de Liusu una presa de pèl per part de Fan Liuyuan, però que acabarà convertint-se en una història d'enamorament molt subtil, però carregada de diàlegs punyents i molt intel·ligents, que expressen més del que diuen, i que enganxen al lector, encara que no estigui gaire avesat a les històries romàntiques.

A "Setge", un conte llarg, ens hi trobem una història totalment casual, però molt reeixida, que passa dins d'un tramvia aturat durant el setge japonès de Shanghai. Què pensa i com actua la gent que es troba en aquesta situació tan penosa? Zhang Ailing ens demostra com en aquell microcosmos tan tancat i claustrofòbic encara hi pot bategar vida i escriure's històries més que interessants. La observació i els retrats perspicaços dels diferents personatges atrapats al vagó, la trobada fortuïta dels dos protagonistes i el diàleg que intercanvien en el petit lapse de temps que comparteixen són els punts forts d'aquesta petita història, mostra evident de la intel·ligència narrativa de Zhang, de la seva ploma esmolada i del seu llenguatge precís.

M'agradaria fer un incís final destacant l'elaborat postfaci de Ricard Planas, editor de Males Herbes, gran savi i millor amic, que ens serveix per acostar-nos més a la figura de l'autora i poder contextualitzar-la millor, i a la magnífica i treballada traducció de Carla Benet, a qui ja coneixíem d'haver portat al català de forma excel·lent els sinistres contes de Yu Hua, i ara torna a triomfar amb els contes de Zhang Ailing/Eileen Chang. Una traductora sense sostre.




S'ha produït un error en aquest gadget