diumenge, 25 de setembre de 2016

Com la vida, autèntica

Manual per a dones de fer feines (2015)

Lucia Berlin

Pròleg de Lydia Davis

Traducció d'Albert Torrescasana

L'Altra Editorial, Barcelona 2016

488 pàgines


Com la vida, plena d'alt-i-baixos, on s'alternen moments bons, experiències memorables i relacions inoblidables, amb drames inacabables, espirals infernals i bufetades a la cara a base de cruesa i realitat sòrdida. Així es podria resumir, més o menys, aquest excel·lent Manual per a dones de fer feina de Lucia Berlin, recull de contes que enguany ha estat guardonat, de forma totalment merescuda, amb el Premi Llibreter a la millor novel·la traduïda.

Lucia Berlin (1936-2004) fou una dona que va passar de classe mitjana-alta, en la seva infantesa i joventut, a classe treballadora a partir dels 30. Que amb menys de 40 anys ja s'havia casat tres vegades però que sovint va haver de criar i educar els seus quatre fills tota sola; que va viure de ple l'esclat de la generació beat, el moviment hippy i els moviments contraculturals als Estats Units, la decadència d'aquests i l'ascens del neoconservadorisme de Ronald Reagan. Les seves inquietuds i sòlida formació la portaren a treballar com a professora associada de literatura i escriptura en varies universitats americanes, tot i que a partir dels anys 70 hagué de dedicar-se a les feines més variades (recepcionista en una clínica ginecològica, administrativa en un hospital, dona de fer feines, entre d'altres) però que inspirarien gran part dels relats aquí recollits. Durant tot aquell temps, a més a més, va haver de conviure amb l'alcohol i les drogues (heroïna, sobretot), en la seva pròpia pell i en la del seu entorn més proper. Malgrat totes aquestes dificultats i esculls, Lucia Berlin mai deixà d'escriure unes histories amarades de vivències pròpies i de realitat, però amb un punt de vista i amb un toc personalíssim que l'han convertit, encara que sigui de forma pòstuma, en un referent. 



Manual per a dones de fer feines és un recull de contes rodó, pel fet que gran part dels relats (d'entre 8 i 40 pàgines) retraten episodis d'una vida, una vida que pot semblar la de la pròpia Lucia Berlin, en la qual ella va basar gran part dels seus relats, amb personatges que van i vénen, records que van i vénen, en els diferents moments de la seva experiència vital. Però alhora és un recull de contes que retrata moltes vides, moltes experiències vitals de moltes dones al llarg de bona part del segle XX. Perquè llegint les seves vivències podem pensar en les vivències de qualsevol dona, tant en aquell context geogràfic com en qualsevol altre.

El recull de contes que ens ofereix ara L'Altra Editorial és un vertader trencaclosques on hi podem trobar gran part de la vida de l'autora i de la seva família, barrejant-hi, com no podia ser d'altra manera, grans dosis de ficció. Episodis de la infància, les relacions amb els pares, mares, avis i àvies, les estades a complexos miners de Xile, en escoles d'expatriats, les primeres relacions de parella, la repressió familiar sobre la noia i la dona que vol ser independent; la seva perenne atracció per Mèxic, per la seva llengua, la seva gent i cultura; els viatges, el submarinisme; les tempestuoses relacions amoroses, els avortaments, els naixements, la malaltia, la mort. L'estructura del recull, que no segueix cap ordre cronològic, ajuda a llegir cada conte de forma aïllada, a anar descobrint un petit nou món en cada un d'ells, però que mica en mica, a mesura que anem avançant en la lectura, anem establint les connexions entre les històries, la cronologia, anem identificant els personatges i situant-los en la "vida" de Lucia Berlin.

Són histories d'amor, d'odi, d'alcohol i drogues, d'alguns bons moments i molts mals moments: de l'altra cara de la generació beat, la cara femenina, més real i tràgica (oblideu-vos de les aventures més bonrotllistes i superficials de Jack Kerouac i d'altres). Són històries on la dona, les dones, hi tenen un paper protagonista absolut. Perquè totes, o gairebé totes, les històries estan protagonitzades per dones, de diferents edats i estrats socials (pobres, burgeses, mares joves, alcohòliques, dones treballadores, estudiants sotmeses a la fèrria disciplina de les famílies) que malden per tirar endavant en un món i una societat que les arracona, les margina. Cada història, per això, es una petita lluita, un petit acte de reafirmació femenina (que no feminista, perquè aquí no hi trobareu discurs de cap tipus) encara que sigui només a través d'accions quotidianes. Cada història ens transmet sentiments i sensacions diferents, té múltiples plans de lectura, però cada una d'elles traspua veritat per tots els seus porus.  

Manual per a dones de fer feines és un d'aquells llibres que es poden recomanar a tothom, als amants de les històries realistes i de la bona literatura, sense por a equivocar-se. Tothom qui l'ha llegit coincideix. És un dels llibres de l'any i animo a tothom a llegir-lo. 


divendres, 9 de setembre de 2016

A Terrassa també hi passen coses

Les desventures d'Arquímedes Cadavall

Andreu Grau

Angle Editorial, Barcelona 2013

203 pàgines


Les desventures d'Arquímedes Cadavall és una novel·la que m'ha sorprès molt positivament. És un d'aquells dels quals, a priori, no n'esperes gaire, però que quan l'acabes, no només tens la impressió d'haver llegit una bona novel·la, sinó que estàs segur de poder-la recomanar sense por a equivocar-te.  

L'Arquímedes, terrassenc que ronda la trentena, s'ha d'enfrontar a una sèrie de canvis inesperats a nivell familiar, laboral i social, enmig d'una Terrassa a les portes de les vacances d'estiu, on hi fa una calor insuportable i on gairebé no hi queda ningú. Gairebé. Té una feina més o menys estable però anodina a l'ajuntament que es pot veure trasbalsada per una sèrie de canvis en l'organigrama tècnic. Els seus amics, els que queden a la ciutat en aquesta època, es comporten de manera estranya i pocs semblen escoltar a l'Arquímedes. I el seu pare, d'avançada edat, amb gran afició per l'alcohol i les dones i amb qui no mantenia una relació ni una comunicació gaire fluida, desapareix de cop i volta. Enmig de la cerca de son pare, a més a més, s'aniran creuant records i episodis melancòlics de la seva ex-nòvia i de la seva experiència vital i laboral a Anglaterra. 

Les desventures d'Arquímedes Cadavall pot semblar que tingui un argument senzill, però no és gens banal ni naïf. És una història que es mou entre una escala de grisos per retratar-nos, sense artificis ni floritures literàries, però de forma molt encertada, el sentir i el patir de tota una generació amb poques ambicions, que malda per tirar endavant dia rere dia en el complicat món de les relacions laborals, familiars i socials. Cada poques pàgines ens podem identificar amb la història de l'Arquímedes, que pot ser la de molts nosaltres.

Aquesta opera prima d'Andreu Grau (1973) sorprèn per la seva fluïdesa i frescor, per la seva intel·ligència sense la pretensió dels escriptors més "guais" i més bens col·locats de la capital. Potser és aquest un dels quids de la qüestió; si aquesta novel·la hagués estat ambientada a la Barcelona més "guai", moderna i gentrificada en comptes de a Terrassa, la ciutat grisa i anodina on mai hi passa res, estic segur que hauria tingut molt més èxit, se n'hauria parlat molt més. Però clar, un autor novell, sense pedigrí, obra ambientada a la perifèria... Faria bé l'escena literària catalana de començar a desempallegar-se d'aquest barcinocentrisme que només fa cas a allò que passa i/o està ambientat a la capital.

Les desventures d'Arquímedes Cadavall servirà, ni que sigui, per fer-vos veure que a un lloc com Terrassa sí que hi passen coses, s'hi teixeixen històries, encara que aquestes siguin més mundanes i humils. Per part meva, recomanaré molt aquest llibre i esperaré amb candeletes la propera obra de l'Andreu Grau, sens dubte, un bon descobriment. 

 



divendres, 2 de setembre de 2016

Raó contra superstició

Los bosques imantados

Juan Vico

Seix Barral, Barcelona 2016

220 pàgines


Los bosques imantados, tercera novel·la de l'escriptor i poeta barceloní Juan Vico (1975) suposa un viatge literari a la França de mitjan segle XIX, a una història amb ecos de la literatura de ciència-ficció i detectivesca de l'època. És un llibre que ens planteja l'enfrontament entre el món de la raó i la ciència i el món de la superstició, el misteri i la màgia.

La història comença quan en Victor Blum, periodista d'un important diari de Paris, conversa sobre les propietats i efectes del mesmerisme amb el seu company de diligència, durant el trajecte que el duu al petit llogarret de Saint-Boffon. I, què és el mesmerisme?, us preguntareu. Una doctrina paramèdica amb bastant de renom al segle XVIII ideada per Franz Anton Mesmer (1733-1815) que barrejava certes doctrines mèdiques, doctrines astrològiques amb fenomens científics com el magnetisme, una mena de protohipnosi i l'electricitat. Resumint, la capacitat de curar mitjançant la suggestió i l'ús de beuratges i objectes (amulets) amb suposades propietats curatives. Unes pràctiques que van ser considerades una falòrnia a principis del segle XIX.  L'explicació d'aquest fenomen, més didàctica i ben estructurada, la trobem en el primer capítol del llibre, que ens proveeix d'un contingut teòric al voltant del qual anirà girant la història.

En Victor Blum, dèiem, es dirigeix a Saint-Boffon, al bosc de Samiel, on cada 10 de juliol s'hi reuneixen fanàtics, espiritistes, suposats mags i curiosos, així com també la premsa, per observar els estranys fenomens que s'hi produeixen. Fenomens relacionats amb el magnetisme i el mesmerisme que coincidiran, aquell any 1870, amb un eclipsi lunar i amb l'aparició de Locusto, misteriós guru del mesmerisme. Per en Victor Blum, periodista embarcat en una croada personal contra la superstició i les falòrnies, aquesta serà una ocasió perfecta per demostrar la seva astúcia i competència. Però el saqueig de l'església del poble, amb l'aparició d'estranys símbols sacrílegs, i el descobriment d'un cadàver al bosc de Samiel posaran en alerta tant a en Victor com a nosaltres, lectors.    

Los bosques imantados és una novel·la ben escrita, deutora dels llibres clàssics d'aventures i misteri vuitcentistes, amb bon ritme que es desprèn d'un plantejament inicial molt prometedor que ens manté en una tensió que, d'altra banda, es va desinflant a mesura que veiem com ens apropem al final de la novel·la i el clímax no acaba d'arribar. I quan arriba, potser deixa a més d'un lector una mica fred; no perquè sigui un final forçat, que potser ho és, sinó perquè pot donar la sensació que el final no acaba de fer justícia al que ens prometia el plantejament. Fa servir la el·lipsi en un moment en que ens esperem un desenllaç més explosiu, a l'alçada de la resta del relat.

Amb tot, cal recordar que aquesta no és pas una novel·la de gènere fantàstic, i que potser és precisament aquesta la intenció de Juan Vico: presentar-nos l'enfrontament entre el món de la raó i el de la superstició, el misteri i la màgia; fer-nos veure que sempre hi pot haver explicacions lògiques i racionals darrera de fets excepcionals.








diumenge, 28 d’agost de 2016

La decadència de Dorian Gray

El retrat de Dorian Gray (1891)

Oscar Wilde

Traducció de Jordi Larios

Quaderns Crema, Barcelona 1998

382 pàgines


El retrat de Dorian Gray és un dels grans clàssics del tombant de segle XIX i XX, una història que ha estat revisitada multitud de vegades en multitud de formats. Ens explica Oscar Wilde (1854-1900), en la que va ser la seva única novel·la, la seva particular versió del Faust de Goethe. En Dorian Gray, jove aristòcrata, aficionat a les converses sobre estètica i refinament, es queda prendat del retrat que li estan fent, i desitja, amb totes les seves forces, poder conservar per sempre la jovenívola aparença del retrat. Com en el Faust, una força sobrenatural li atorga la tan desitjada joventut eterna, i des de llavors, el pas dels anys i els solcs deixats pels vicis aniran afectant el retrat, mentre el rostre i el cos de Dorian Gray resultaran totalment indemnes.

El retrat de Dorian Gray és una història sobre el valor i la beutat de la joventut, sobre les màcules que deixen el pas del temps i els vicis, no només en el cos sinó també a l'ànima. Perquè també ens parla de corrupció, de crueltat i de decadència moral. A mesura que passa el temps, en Dorian esdevé cada cop més fred i egoista malgrat estar rodejat de gent que l'adora, i resultarà implacable en la cerca del seu propi gaudi. Això el portarà a cometre actes de dubtosa moralitat i a ser responsable de varis crims i vàries morts. 

Aquest plantejament tan atractiu i tan arxiconegut, en la meva opinió, ensopega amb una narració massa recarregada, farcida de diàlegs poc creïbles i barrocs, descripcions massa llargues i que aporten poc al conjunt de la història. Crec que aquesta història dóna per un conte llarg o, com a molt, per una nouvelle. L'embolcall és gairebé tot pur artifici que, personalment, se m'ha fet molt pesat. 

Feia temps que em sentia atret per la figura de Dorian Gray, com a màxima figura de la contraposició dels vicis i les virtuts en tots nosaltres, com a figura tràgica i turmentada i alhora reflex d'una societat corrompuda, decadent i emmalaltida. I al final hi vaig entrar, sobretot atret per la versió del Dorian Gray apareguda en la excel·lent sèrie Penny Dreadful. El resultat, com deia, m'ha estat decebedor. Ni que sigui perquè m'esperava una profunditat psicològica en el personatge que ha resultat no tenir, o que si la té, jo no li he trobat.  

Ara bé, com és sabut, en el moment de la seva primera publicació per capítols al diari Lippincott's Monthly Magazine va escandalitzar a la societat anglesa d'època victoriana, que estava encara ancorada en les aparences, cega (per naïf o de forma deliberada) a la seva pròpia decadència i agonia. Això va reportar un gran èxit i renom a l'obra, que des de llavors ha estat considerada obra canònica de les lletres angleses del darrer segle i mig. Llastimosament, a mi no m'ha funcionat.    

divendres, 5 d’agost de 2016

Sukkwan Island

Sukkwan Island  (2008)

David Vann

Traducció de Francesc Rovira

Editorial Empúries, Barcelona 2010

170 pàgines


Pare i fill arriben a una illa remota d'Alaska on hi tenen una cabana, amb la idea de quedar-s'hi un any. Comencen amb un grapat de provisions però el pla és adaptar la cabana, construir magatzems i saladors, fumadors i totes les infraestructures necessàries per viure exclusivament de la caça i la pesca.

És un projecte vital del pare per estrènyer lligams perduts amb el seu fill, però ja des del principi observem que algunes coses trontollen. El pare, malgrat l'ímpetu inicial, no acaba de controlar-ho tot, sembla que deixa alguns detalls o estratègies a la improvisació. I deixar a la improvisació detalls quan es pensa passar l'hivern en un lloc remot d'Alaska pot ser una condemna, pot significar la diferència entre la supervivència i la mort.

En Roy, el fill, va observant, entre la perplexitat i una por rampant, els alts-i-baixos emocionals del seu pare, però no hi intervé per por d'acabar-lo de trencar. En Jim, el pare, després de dos matrimonis fracassats emprèn el viatge a Sukkwan Island com una fugida, per recobrar l'enteresa a partir d'un retorn a la natura. Però cada nit s'ensorra davant del seu fill, plora i es fa mala sang entre malsons i gemecs llastimosos. La situació va empitjorant a mesura que s'acosta l'hivern, els errors de planificació s'agreugen malgrat el creixent èxit en la captura i conservació de peix i els contratemps i accidents es van succeint.

Cap al final de la primera part del llibre es produeix un fet tràgic inesperat que es convertirà en el catalitzador de tota la segona part de la novel·la, canviant-ne radicalment el registre, fent-lo més dramàtic, visceral i urgent quan fins aleshores havia estat un prodigi de tensió continguda.

Sukkwan Island va suposar el debut de David Vann (1966), aclamat de forma unànime per crítica i públic com un dels debuts més potents i prometedors de les lletres nord-americanes actuals. La força de les seves descripcions, de les seves idees i els seu anàlisi acurat de les ombres i misèries de l'ànima humana quan s'enfronta, empetitida, a la grandiositat inabastable de la naturalesa salvatge es demostra ja clarament en aquesta novel·la. Com passa també en la posterior i excel·lent Goat Mountain, la història ens meravella amb les seves descripcions, ens absorbeix per colpir-nos, quan menys ens ho esperem, amb una força abrusadora.

Sukkwan Island és una història que torba, que desarma però que ens atrapa i ens fa reflexionar sobre l'ànima, la condició humana exposada a la intempèrie i sobre les relacions familiars.

S'ha produït un error en aquest gadget