dissabte, 26 de novembre de 2016

Contes que guanyen per KO

Polpa

Jordi Masó Rahola

Editorial Males Herbes, Barcelona 2016

264 pàgines


Llegir Polpa és llegir un dels reculls de contes més rodons amb que us podreu trobar darrerament. Segurament és el millor recull de contes (en el seu conjunt) que ha publicat Males Herbes des d'El nom dels seus déus del gran Ruy d'Aleixo. I llegir Polpa és també descobrir un talent literari molt natural, a qui no li calen paraules fastuoses per construir històries que enganxen, que entretenen, que surten vencedores per KO, com diria Cortázar, en els combats singulars que se suposa que haurien de ser els contes i les narracions breus.

El que encara té més mèrit és elaborar un recull de contes tan homogeni en la seva qualitat alhora que tan heterogeni en el seu fons i contingut. Perquè tots els contes d'aquest magnífic Polpa són totalment diferents. Potser l'únic punt en comú, i de forma subtil la majoria d'ells, és que volen retre un homenatge a la literatura popular de les primeres dècades del segle XX.

La literatura popular, coneguda com a Pulp (pel material barat de que estaven fets els llibres, bàsicament polpa de paper de baixa qualitat) era la que englobava històries detectivesques, de terror, fantàstic o de ciència ficció, entre d'altres gèneres. Aquestes eren publicades en llibres d'edicions senzilles, barates o en revistes especialitzades en el gènere, vengudes en quioscs a preus populars.

Potser per això mateix, Males Herbes, aprofitant també l'avinentesa d'un dels títols aquí presents, ha decidit emprar Polpa com a títol d'aquest magnífic recull.

A Polpa (un conte pulp), hi trobem una història en el més pur estil noir, o policíac dur (pensem en Hammet, Chandler o Latimer, per posar només tres exemples), però amb una estructura concèntrica i fragmentària, que va defugint la narració lineal per elaborar un dels relats més complets del recull. Cosa semblant passa amb Sísif, un conte que mescla de forma brillant el noir amb el mite de Sísif.

L'art del pastitx, el conte que obre el recull, posa èmfasi en la gran passió de Jordi Masó per la música clàssica tot construint un relat que recorda als clàssics del fantàstic decimonònic, com Max Beerbohm, però que també recorda a l'excel·lent El jove Nathaniel Hathorne de Victor Sabaté. Una sensació semblant es té en llegir Ampolla al mar, el relat més extens i que tanca aquest recull; un rocambolesc laberint sobre els secrets i revelacions que s'amaguen rere els llibres, amb picades d'ullet a Borges, Cortázar o al mateix Beerbohm. Les dosis de misteri segueixen amb l'excel·lent El gnom de Bristol (dels contes que més m'han agradat), que ens parla dels secrets que amaguen les pàgines d'uns llibres inofensius.

El thriller més angoixant i que et deixa enganxat fins a la darrera pàgina es troba representat per narracions com El tercer home (això sí, res a veure amb Graham Greene), Depuració o L'arrest, una història amb clars ecos a Philip K. Dick. 

L'àlbum fotogràfic de Frederic Parés, una vida explicada a través d'un àlbum de fotos, i Rancúnia, un micro-relat que es desenvolupa en un conte a través de les notes a peu de pàgina, són de les narracions estilísticament més originals del llibre i que, també, podrien recordar a Borges o a Cortázar.

Finalment, L'aneguet lleig, Pensió Grèbol i Resurrecció són històries molt reeixides que et dibuixen un perenne somriure a la cara.

Com dèiem, totes elles són històries rodones, que demostren un domini total del llenguatge i del ritme per part d'en Jordi Masó Rahola (1967), reconegut pianista a nivell mundial però que aquí se'ns presenta com un altre descobriment literari casolà (i en van ja uns quants) de la factoria Males Herbes. Són històries que atrapen, que et fan oblidar del teu voltant i que fan gaudir de principi a final. Polpa és un recull que no té desperdici i que farà les delícies de tot aquell que se l'endugui a casa. No podria recomanar-lo amb més èmfasi.  




diumenge, 13 de novembre de 2016

Germà de gel

Germà de gel

Alícia Kopf

L'Altra Editorial, Barcelona 2016

240 pàgines


Germà de gel és un llibre curiós, difícil de classificar. És gairebé un artefacte literari d'una autora novell que va guanyar el Premi Documenta 2015 i enguany, amb justícia, s'ha endut el Premi Llibreter a la millor novel·la d'una autora catalana.

És una novel·la, i alhora una mena d'assaig i alhora un conjunt d'imatges. És una mena d'experiment literari que estira els límits de l'auto-ficció (un gènere que no m'entusiasma particularment) per acabar creant un llibre més que interessant.

L'escriptora i artista gironina Alicia Kopf (1982) ens ofereix un viatge introspectiu al coneixement del rol que ha jugat un/a mateixa en el sí d'una família desestructurada i amb un "germà de gel" que no s'ha pogut valdre per sí mateix durant gran part de la seva vida. Un germà que ha perdut la capacitat de comunicar-se amb els altres a causa d'un autisme que l'ha apartat del món. Aquestes relacions familiars fredes, a voltes gèlides, aniran "perseguint" a la protagonista de la novel·la al llarg de les seves vicissituds i peripècies vitals. Des de l'adolescent que es trobava fora de lloc entre els seus al maldar per sobreviure mentre és estudiant i treballadora precària, tant en ambients coneguts com en terres llunyanes. Unes vicissituds que la portaran a donar voltes per la vida, intentant conèixer-se a una mateixa, però que sovint la faran desorientar, retrocedir i replantejar-se el camí. Perquè el camí de la vida, segons es desprèn de l'obra, és com una exploració cap a terres ignotes.

Paral·lelament a aquest descobriment (o auto-descobriment), l'autora juga amb l'obsessió de la protagonista (i potser també la seva) pels paisatges glaçats del planeta, per les experiències vitals d'aquells que les han volgut conquerir, molts cops deixant-hi la pell. Així, els capítols curts es van intercalant amb una abundant recerca i narració sobre els punts culminants, triomfants, però sobretot tràgics, de les conquestes dels continents àrtics i antàrtics. La narració ens abraona amb multitud d'informació, però també amb multitud de texts científics, referències literàries i artístiques que tenen en comú una cosa: el gel, la neu, el fred. Des de l'observació microscòpica del naixement i formació dels flocs de neu, les expedicions de Scott i Amundsen, la Narració d'Arthur Gordon Pym i tot el que va desencadenar, entre molts d'altres exemples.

Contràriament al que es podria pressuposar d'aquesta exposició, el llibre no cansa en cap moment. L'experiment esdevé una lectura frenètica i vital, i l'allau d'informació, lluny d'abraonar, ens posa en sintonia amb els pensaments de la protagonista. Perquè l'exploració de la vida, la cerca del sentit i la posició d'un mateix en aquesta, pot arribar a tenir certs paral·lelismes amb la gosadia, temeritat i, perquè no dir-ho, absurditat, de les exploracions àrtiques. La protagonista, no obstant i igual que els passava als exploradors, aguantarà infatigable davant vents i marees i voldrà anar sempre encara un pas més enllà. Sigui en l'exploració interior com en la exterior.

Alicia Kopf aconsegueix una empresa difícil, ja que la mescla d'elements citats més amunt podrien haver acabat com un tret per la culata. Contràriament, teixeix un text intel·ligent però sense ínfules de pretensió; profund i introspectiu però que no avorreix en cap moment; el llenguatge està molt cuidat però alhora és amè. I tot i que en algun moment el lligam entre la ficció i la història de les exploracions pugui esdevenir una mica difusa, el ritme i l'atenció lectora no es perd.

Amb Germà de gel, L'Altra Editorial ens ofereix una novel·la de gran qualitat (i en van unes quantes) d'una veu literària molt personal que ja està en boca de tothom, i que, de forma merescuda, ha estat aclamada per la crítica i el públic.


dimarts, 1 de novembre de 2016

Joe, un dia els humans et venjarem

Johnny va agafar el fusell (1939)

Dalton Trumbo

Traducció d'Albert Pijuan

Angle Editorial, Barcelona 2016

250 pàgines


D'entre totes les obres antibel·licistes que s'han escrit al llarg del segle XX poca gent dubta a l'hora d'assenyalar Res de nou al front de l'oest (Erich Maria Remarque, 1928) com la més impactant i influent, una de les novel·les amb el missatge més colpidor contra l'horror de la Primera Guerra Mundial, i per defecte, contra totes les guerres que hi han hagut des de llavors. Onze anys després va aparèixer la que és, molt probablement, la novel·la més furibunda i revolucionàriament antibel·licista que s'hagi escrit, o que servidor hagi llegit, Johnny va agafar el fusell de Dalton Trumbo, un clàssic universal inexplicablement inèdit en català fins avui, recuperat per Angle Editorial mercè d'una fantàstica traducció d'Albert Pijuan, dramaturg, autor d'El Franctirador (Angle Editorial 2013), traductor d'Evelyn Waugh o Robert W. Chambers, entre d'altres.

En Joe Bonham, un jove de classe treballadora, s'allista voluntari per anar al front europeu de la Gran Guerra, en un moment de gran fervor heroic i patriòtic. Tot el que sabem, quan comencem la lectura, és que en Joe es desperta en un llit d'hospital, sense poder-se moure, sense braços ni cames, sense veure-hi, sentir-hi ni poder parlar. De fet, en Joe no acaba d'estar segur si encara és viu o si aquell silenci fosc i paralitzant és el que ens trobem a l'altre barri. En un lapse de temps que no pot determinar anirà adonant-se que encara respira, malgrat el nas se li hagi volatilitzat, i que l'estan alimentant per via intravenosa. És viu però està atrapat dins del seu cos. Poc a poc, anirà recordant diferents moments i etapes de la seva vida; la infància, els consells del pare, els amics, la primera feina i el primer amor, l'allistament i, posteriorment, el principi de la fi de tot plegat.

"Era un mort amb una ment encara funcional... Podia parlar pels morts perquè era un d'ells. Era el primer de tots els soldats que havien mort des del principi dels temps que encara conservava un cervell que rumiés. Ningú no podia disputar amb ell. Ningú el podia contradir. Perquè tret d'ell ningú més ho sabia."

Johnny va agafar el fusell és una lectura terrible, colpidora però necessària sobre les conseqüències físiques, però també psicològiques, de la guerra. En Joe és una ferralla humana, un mutilat sense veu, poca cosa més que un monyó; i el que és pitjor, és un home sense esperança. Perquè el pitjor descobriment és el fet d'estar viu però ser totalment invàlid, incapaç de comunicar-se amb els altres. Això sí, en Joe pot pensar i preguntar-se per què, per què va haver d'anar a la guerra a defensar la "democràcia" si ell sempre havia estat un home de pau.

Aquesta és una novel·la sobre l'aïllament, però també sobre la colossal força de voluntat per poder comunicar-se amb l'exterior i donar a conèixer la seva història perquè ningú més no sigui arrossegat al camp de batalla com un xai esperant a ser executat en nom d'ideals i conceptes totalment superflus quan es comparen a la simple joia del viure.

"Algú va dir anem a lluitar per la llibertat i hi van anar i van ser assassinats sense que pensessin ni un sol cop en la llibertat. I en tot cas per quina mena de llibertat estaven lluitant? Quanta llibertat i la idea de llibertat de qui?... En tot cas què collons significa llibertat?"
"Si hi pogués haver una pròxima vegada i algú li digués lluitem per la llibertat diria senyor la meva vida és important... haig de saber per endavant quina llibertat és i de qui és la idea de llibertat de què parlem i quanta llibertat obtindrem.
L'estil urgent, a voltes visceral, com una espècie de monòleg sense comes, fa que mentre anem llegint ens anem posant cada cop més endins de la psike que Joe Bonham, l'acompanyem en la seva davallada cap a la desesperació i l'horror de l'aïllament i la mort en vida. I també en el camí de pujada cap a la minsa esperança de poder-se comunicar amb algú. Havent de posar les pauses mentre es llegeixen les tribulacions, pors i esperances, la relació del lector amb el protagonista s'estreny, l'empatia es fa més gran i dolorosa. En aquest punt voldria tornar a mencionar la impecable traducció de l'Albert Pijuan, que converteix el torrent reflexiu de Trumbo en un text fluid però feridor.

Aquesta història immortal ha tingut múltiples reverberacions posteriors, com la pel·lícula homònima amb guió del mateix Dalton Trumbo (1971), One, una de les cançons més celebrades dels Metallica (1988) o el sorprenent paral·lelisme entre la història de Joe Bonham i la de Ron Kovic, veterà del Vietnam reconvertit en activista antimilitarista que va inspirar la pel·lícula Nascut el 4 de juliol (Oliver Stone, 1989). El mateix Ron Kovic (1946), que signa l'epíleg del llibre, assegura que Johnny va agafar el fusell li va salvar la vida i que és una lectura tan determinant i significativa per a la maduració de la espècie humana com la Declaració d'independència dels Estats Units o el Manifest Comunista.

Una altra de les curiositats que desperta el text són les diferents interpretacions que se n'han fet depenent dels contexts en que s'ha llegit. Des de ser considerat com el pamflet antibel·licista per antonomàsia, fins a ser defensat pels grups aïllacionistes durant la Segona Guerra Mundial, per tornar a ser perseguit anys després en plena follia del maccarthisme, de la mateixa manera que va passar amb el seu autor. Dalton Trumbo (1905-1976), escriptor i guionista, hagué de signar moltes de les seves obres i guions (com ara Espartac o Vacances a Roma) sota un pseudònim a causa del seu xoc amb el Comitè d'Activitats Antiamericanes i el seu empresonament posterior pel fet d'haver estat assenyalat com a comunista i no haver volgut donar més noms per a la llista inquisitorial del senador MacCarthy. En molts moments, Johnny va agafar el fusell va ser considerada una lectura subversiva, que incitava a la desobediència, a la sedició i a la traïció a la pàtria i que defensava idees immorals com la eutanàsia.

I encara llegit avui dia, aquest llibre posa els pèls de punta a causa de les veritats tan universals que n'emanen. El seu missatge és més vigent que mai perquè la societat, lluny d'aprendre dels seus errors, hi ensopega un cop i un altre. Fins que s'acabi la paciència de la majoria...

"Recordeu-ho lletra per lletra vosaltres els que planegeu una guerra. Recordeu-ho patriotes ferotges propagandistes de l'odi inventors d'eslògans... si destruïu la nostra pau si ens preneu la feina si intenteu que ens enfrontem els uns amb els altres... farem servir les armes que ens poseu a les mans i les farem servir per defensar les nostres vides i l'amenaça a les nostres vides no és a l'altra banda d'una terra de ningú que s'ha establert sense el nostre consentiment l'amenaça és a dins les nostres fronteres aquí i ara ho hem vist ho sabem."






  


dissabte, 8 d’octubre de 2016

Les revelacions de Josep M. Argemí

El somni de William Blake

Josep Maria Argemi

Editorial Males Herbes, Barcelona 2016

198 pagines


En aquest nou curs literari, Males Herbes recupera un dels seus escriptors fetitxes, Josep M. Argemí (1963), mestre de la narració curta, amb la seva nova obra El somni de William Blake.

Les històries curtes de Josep M. Argemí traspuen olor a clàssic, a literatura de la d'abans, de la que et sorprèn i et corprèn a cada pàgina i, com ja passava a l'excel·lent La Primavera al desert (Males Herbes, 2013) et deixen un gran regust. En aquesta ocasió, l'autor centra els seus contes en les experiències extrasensorials, catàrtiques, fantàstiques o quasi fantàstiques, de diferents personatges al llarg dels temps. Erudits, religiosos, ascetes, visionaris o investigadors de tota mena, com Caterina d'Alexandria, Jacint Verdaguer, William Blake, Joan Perucho o Sant Joan (sí, el de l'Apocalipsi segons...) ens presenten unes històries plenes a vessar de la imaginació desbordant d'Argemí, on s'entreteixeixen de forma magistral el món real amb el del subconscient, l'oníric, les il·luminacions i revelacions amb les pors més atàviques de l'ésser humà, la superstició i la divinitat amb la raó.

D'entre tots ells, destaquen contes com Visions a Patmos (un dels meus predilectes), Els amics del senyor Ghoul, El somni de William Blake o Carrer dels Mirallers. Són contes que et conviden a pensar en els clàssics que ja vaig enunciar en el seu moment (Conan Doyle, Stevenson, Perucho, Borges), no només pel sentiment que transmeten sinó també pel llenguatge emprat. Perquè la prosa de Josep Maria Argemí és sumptuosa, a voltes barroca i desbordant, amb un llenguatge ancorat en èpoques precedents que pot arribar a semblar anacrònic pels temps que corren en la literatura més actual (valgui dir que no és pas un defecte, sinó un segell propi de l'autor), però que és una vertadera declaració d'amor de l'autor cap a la literatura més clàssica. Llegint aquests contes de Josep Maria Argemí no podem evitar pensar que, si hagués nascut entre els segles XIX i principis del XX seria, de ben segur, un dels noms clàssics de la literatura catalana.

Menció apart és l'ús constant, també marca de la casa de l'autor, dels parèntesis amb informació addicional. Una informació que es presenta com a aclaridora, per emfatitzar sentiments, arrodonir descripcions o acabar de perfilar punts de vista. Una tècnica que aconsegueix el seu objectiu, malgrat que en algun moment pugui arribar a despistar o a semblar innecessària.

Sigui com sigui, El somni de William Blake és un recull d'històries estimulants, una lectura molt fluida i evocadora que de ben segur agradarà als acòlits de l'autor i a aquells que encara no ho són però que són amants de la gran literatura clàssica. Un llibre que no deixaré de recomanar.






diumenge, 25 de setembre de 2016

Com la vida, autèntica

Manual per a dones de fer feines (2015)

Lucia Berlin

Pròleg de Lydia Davis

Traducció d'Albert Torrescasana

L'Altra Editorial, Barcelona 2016

488 pàgines


Com la vida, plena d'alt-i-baixos, on s'alternen moments bons, experiències memorables i relacions inoblidables, amb drames inacabables, espirals infernals i bufetades a la cara a base de cruesa i realitat sòrdida. Així es podria resumir, més o menys, aquest excel·lent Manual per a dones de fer feina de Lucia Berlin, recull de contes que enguany ha estat guardonat, de forma totalment merescuda, amb el Premi Llibreter a la millor novel·la traduïda.

Lucia Berlin (1936-2004) fou una dona que va passar de classe mitjana-alta, en la seva infantesa i joventut, a classe treballadora a partir dels 30. Que amb menys de 40 anys ja s'havia casat tres vegades però que sovint va haver de criar i educar els seus quatre fills tota sola; que va viure de ple l'esclat de la generació beat, el moviment hippy i els moviments contraculturals als Estats Units, la decadència d'aquests i l'ascens del neoconservadorisme de Ronald Reagan. Les seves inquietuds i sòlida formació la portaren a treballar com a professora associada de literatura i escriptura en varies universitats americanes, tot i que a partir dels anys 70 hagué de dedicar-se a les feines més variades (recepcionista en una clínica ginecològica, administrativa en un hospital, dona de fer feines, entre d'altres) però que inspirarien gran part dels relats aquí recollits. Durant tot aquell temps, a més a més, va haver de conviure amb l'alcohol i les drogues (heroïna, sobretot), en la seva pròpia pell i en la del seu entorn més proper. Malgrat totes aquestes dificultats i esculls, Lucia Berlin mai deixà d'escriure unes histories amarades de vivències pròpies i de realitat, però amb un punt de vista i amb un toc personalíssim que l'han convertit, encara que sigui de forma pòstuma, en un referent. 



Manual per a dones de fer feines és un recull de contes rodó, pel fet que gran part dels relats (d'entre 8 i 40 pàgines) retraten episodis d'una vida, una vida que pot semblar la de la pròpia Lucia Berlin, en la qual ella va basar gran part dels seus relats, amb personatges que van i vénen, records que van i vénen, en els diferents moments de la seva experiència vital. Però alhora és un recull de contes que retrata moltes vides, moltes experiències vitals de moltes dones al llarg de bona part del segle XX. Perquè llegint les seves vivències podem pensar en les vivències de qualsevol dona, tant en aquell context geogràfic com en qualsevol altre.

El recull de contes que ens ofereix ara L'Altra Editorial és un vertader trencaclosques on hi podem trobar gran part de la vida de l'autora i de la seva família, barrejant-hi, com no podia ser d'altra manera, grans dosis de ficció. Episodis de la infància, les relacions amb els pares, mares, avis i àvies, les estades a complexos miners de Xile, en escoles d'expatriats, les primeres relacions de parella, la repressió familiar sobre la noia i la dona que vol ser independent; la seva perenne atracció per Mèxic, per la seva llengua, la seva gent i cultura; els viatges, el submarinisme; les tempestuoses relacions amoroses, els avortaments, els naixements, la malaltia, la mort. L'estructura del recull, que no segueix cap ordre cronològic, ajuda a llegir cada conte de forma aïllada, a anar descobrint un petit nou món en cada un d'ells, però que mica en mica, a mesura que anem avançant en la lectura, anem establint les connexions entre les històries, la cronologia, anem identificant els personatges i situant-los en la "vida" de Lucia Berlin.

Són histories d'amor, d'odi, d'alcohol i drogues, d'alguns bons moments i molts mals moments: de l'altra cara de la generació beat, la cara femenina, més real i tràgica (oblideu-vos de les aventures més bonrotllistes i superficials de Jack Kerouac i d'altres). Són històries on la dona, les dones, hi tenen un paper protagonista absolut. Perquè totes, o gairebé totes, les històries estan protagonitzades per dones, de diferents edats i estrats socials (pobres, burgeses, mares joves, alcohòliques, dones treballadores, estudiants sotmeses a la fèrria disciplina de les famílies) que malden per tirar endavant en un món i una societat que les arracona, les margina. Cada història, per això, es una petita lluita, un petit acte de reafirmació femenina (que no feminista, perquè aquí no hi trobareu discurs de cap tipus) encara que sigui només a través d'accions quotidianes. Cada història ens transmet sentiments i sensacions diferents, té múltiples plans de lectura, però cada una d'elles traspua veritat per tots els seus porus.  

Manual per a dones de fer feines és un d'aquells llibres que es poden recomanar a tothom, als amants de les històries realistes i de la bona literatura, sense por a equivocar-se. Tothom qui l'ha llegit coincideix. És un dels llibres de l'any i animo a tothom a llegir-lo. 


S'ha produït un error en aquest gadget